dissabte, 30 de maig del 2020

Reobrir les biblioteques després de la crisi del Covid-19: una jornada de reflexió

Captura de pantalla d'Anna Juan Cantavella

El passat 14 de maig, després de dos mesos de confinament i biblioteques tancades a causa de la crisi del Covid-19 i davant la perspectiva de tornar a obrir i la situació en la qual ens trobem tots plegats, el grup de treball Bib.Botó va proposar algunes de les bibliotecàries que en formen part, més alguns convidats especialment vinculats a l'educació i el foment lector a trobar-se i reflexionar, cadascú des de la seva experiència i els seus dubtes, sobre el què i el com d'una reobertura d'equipaments que ja tenim aquí.

Què ha passat en aquests mesos?
Què hem fet com a biblioteques?
Què ha fet - què ha pogut fer - l'educació?
I sobretot, a partir d'ara... com acostem la lectura als infants i les famílies? com ens assegurem que ningú en queda exclòs?

Són molts els dubtes, els fronts oberts, les possibilitats de treball, d'ajuda, d'acostament, de suport, de servei.

Us deixem un intent de resumir les principals idees de les que vam parlar (PDF).

I també, us recomanem que llegiu l'article de la Gisela Ruiz, directora de la Biblioteca Elisenda de Montcada i Reixac, publicat a la revista digital Catorze i que igualment recull algunes de les reflexions que van sorgir arrel d'aquesta trobada: Les biblioteques després de la pandèmia: 14 idees sobre com aquest servei cultural pot afrontar el desconfinament.

dilluns, 9 de març del 2020

XI Premi Carme Romaní - Elisenda Trias i Isabel Serrano

El passat mes de gener es va fer entrega del XI Premi Carme Romaní a la Biblioteca de Can Fabra de Barcelona. Aquest premi l'atorga cada any el Grup de Treball BibBotó, del Col.legi Oficial de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya.

El XI Premi ha estat per l'Elisenda Trias, pediatra i membre de la Societat Catalana de Pediatria i Isabel Serrano, infermera. Concedit per l'impuls, la implantació i la difusió del Projecte NASCUTS PER LLEGIR, que van dur a terme al CAP del Centre Assistencial del barri de Sant Andreu.

Totes dues van ser clau a l'hora de conceptualitzar el Programa Nascuts per Llegir, aconseguint el recolzament institucional de les entitats del sector de la salut, integrats per la Societat Catalana de Pediatria, l'Associació Catalana d'Infermeria Pediàtrica i l'Associació Catalana de Llevadores.



Per saber una mica més sobre la trajectòria de les guardonades, us fem cinc cèntims:

Elisensa Trias i Folch
Durant molts anys va exercir com a pediatra al CAP del barri de Sant Andreu de Barcelona, des del qual va coordinar el programa "Ja tenim un fill".
Es va comprometre amb l'acompanyament de les famílies i els infants en els seus primers anys de vida a través de l'acció comunitària, tant des de la pràctica com des de la reflexió. Amb aquest objectiu va esdevenir part del consell de redacció de la revista "Infància", de l'Associació de Mestres de Rosa Sensat i va implicar-se activament en el projecte NASCUTS PER LLEGIR, especialment entre la comunitat mèdica. Actualment està jubilada.

Isabel Serrano i Mora
Va exercir com a infermera al CAP de Cornellà de Llobregat i com a adjunt d'infermeria especialitzada. Més tard va treballar com a infermera pediàtrica al CAP de Sant Andreu de Barcelona on juntament amb l'Elisenda Trias, van treballar en el projecte NASCUTS PER LLEGIR. Actualment és coordinadora dels Centres d'Atenció Especialitzada Extra hospitalària a Badalona (Hospital Trias i Pujol).


El Grup de Treball BibBotó, vol donar la més sincera enhorabona a les premiades per la feina feta i a totes les persones que van col·laborar perquè el projecte fos tot un èxit: Equip sanitari del CAP de Sant Andreu, usuaris, famílies i a tot l'equip de la Biblioteca de Can Fabra.

Moltes gràcies a tots i felicitats!!


dilluns, 13 de gener del 2020

Muntdemots: 10 anys escampant paraules i històries com el vent


[Crònica i entrevista de Jaume Vilarrubí, bibliotecari a la Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà]

El passat 2019 va fer 10 anys que la tardor arriba amb un festival Mundemots sota el braç, un espai de pocs dies que ha anat creixent fins arribar a la setmana, on diferents espais de la ciutat de Barcelona i alguns privilegiats municipis satèl·lits obren les portes per incloure aquestes sessions de narració oral tant per a grans com per a petits a banda de conferències i tallers.

A les biblioteques de Gavà fa força anys que feliçment hi col·laborem, i aquest any fins i tot hem fet unes reflexions sobre l’oralitat a través d’Instagram Live amb la complicitat de les meravelloses Linsabel Noguera i Judith Navarro.

Tot comença i tot acaba en la figura de Rubén Martínez Santana, alquimista de la paraula veneçolà d’origen i català d’adopció tot i que també se’l pot definir com a humà de la terra. Amb un sentit de l’humor tan ràpid com eficaç i d’una poètica per a totes les mirades, aquest polifacètic narrador i músic ha estat gurú per a molts narradors, vocacionals o no. Fa 10 anys es va encaparrar en muntar aquest festival, perquè la paraula i les històries s’han d’escampar com el vent.


Jaume Vilarrubí: Des de quant expliques contes i perquè?

Rubén Martínez: La primera vez que conté, mis compañeros se rieron de mí. Lo hice tan mal, que creo que en realidad no debí insistir y, sin embargo, lo hice. Comencé a contar en público en 1984, con el grupo Cuentos bajo la Sombra, en la Universidad Central de Venezuela. Yo ya escribía, aunque no conseguía publicar nada. Comencé a narrar oralmente como una forma provisional de “publicar", de alguna manera, mis propios cuentos. 35 años y 74 puertas de editoriales cerradas después, sigo “publicando” en el aire.

Com va ser la teva infantesa?

Normal. Como la de la mayoría de la gente. Perros parlantes, el episodio de la vecinita sirena, carreras de galeones, veranos en Marte, la fiesta de la mariposa;
en fin, lo normal.

Entre les prop de dos milions de ciutats que hi ha al mon, com vas decidir venir a Barcelona?

Fue una cita a ciegas. O casi. En 1988 el Festival Internacional de Teatro de Caracas recibió la visita de dos grupos catalanes de teatro: Fura dels Baus y Comediants. Yo quedé tan impresionado con ellos que años después, al buscar una ciudad a la que irme (huyendo del chavismo temprano), pensé: "Si esa tal Barcelona es capaz de producir un teatro así, debe ser una ciudad increíble". Y no me equivoqué.

Com sorgeix Muntdemots? I com ho vas portar a terme?

Aún nos lo preguntamos desde el Festival… Creo que después de tocar puertas durante muchos años, proponiendo la idea, el Centre Cívic Pati Llimona y Biblioteques de Barcelona abrieron finalmente las suyas. Desde entonces, lo venimos celebrando cada año, no sin un considerable esfuerzo por parte de todo el equipo responsable: Judith Navarro, Alicia Molina, Juan Pablo Fuentes, Oriol Toro, Antònia Robles… Y gracias a la participación de nuestros micromecenas, voluntarios, colaboradores, y al concurso de mucha gente.

Explica’ns alguna cosa de la primera edició?

¡Ah! Fue una locura. ¡100 actividades en 8 días! Con apenas recursos. Sirvió para demostrarnos que sí se podía hacer este Festival en Barcelona. Y también que lo mejor para nuestra salud sería hacerlo un poco más pequeño… acabamos convencidos secretamente de que esa sería también la última edición de Munt de Mots.

I el logo/ Mascota, d’on surt?

Es creación de Alekos, narrador oral y artista plástico colombiano. Una de las fundadoras del Festival lo bautizó como “Mumo”. Ha sido la imagen del Festival desde el principio. No sabemos bien qué es. Creemos que el mismo Mumo tampoco lo sabe.

Com veus la narració oral a Barcelona i Catalunya respecte altres ciutats, tant a nivell estatal com europeu? I respecte a Llatinoamerica?

En muchas otras ciudades de Europa y Latinoamérica hay más espacios dedicados a este arte, y está mejor considerado, más valorado, mejor pagado, mejor promocionado. En fin, tal vez aquí las cosas todavía pueden mejorar.

Veus Muntdemots 10 anys més?

Cada edición creo que será la última. Es muchísimo trabajo. Pero, como dije antes, eso creímos ya en 2010 y aquí seguimos. Así que mejor me callo y asumo, con sincera alegría, que pueden venir 10 años más.

Com li explicaries a uns pares i en poques paraules la importància de la narració oral?

Pues así: A ver, unos padres, ¿a ustedes les contaron, o no les contaron cuentos cuando eran pequeños? Pues ahí lo tienen. Gran parte de lo que son es, precisamente, consecuencia de eso…

Jo sé que ets un mestre fent jocs de paraules, es tot improvisació? Tens un superpoder?

El oficio de la narración oral es tan generoso, que consigue poner en tu boca palabras sabias que no sabías que sabías. Por otra parte, improvisar es crear, y crear es creer que se puede croar (dijo el sapo, aún príncipe. Mejor dicho: dijo el sapo a un príncipe). No hay entonces ningún secreto ni superpoder. Solo ganas de jugar (por cierto, el superpoder que en efecto tengo, no tiene que ver con las palabras y sí con la física cuántica, el fideuá y el tetris).

Recomana’ns tres llibres, tres discos, i tres pel·lícules (i algun còmic?)?

Si tengo tu permiso para pasarme, sí.

Los libros: «La Narración Fractal», de Héctor Urién; «Poética Doméstica», de Linsabel Noguera; «El Secreto de Morke», de Inés Macpherson. «La Melancólica Muerte del Chico Ostra», de Tim Burton. Y el cómic, una novela gráfica clásica: «Watchmen», de Alan Moore y Dave Gibbons.

Los discos: «Night of Hunters», Tori Amos; «All Days Are Nights: Songs for Lulu», Rufus Wainwright; «Habana-Paris», Niurka González Núñez y María del Henar Navarro; «Umbrales», Sandra Rehder.

Las películas: «El Atlas de las Nubes», Tom Tykwer y las hermanas Lilly y Lana Wachowski; «West Side Story», de Jerome Robbins y Robert Wise (la he visto unas 20 veces, entre el cine y el dvd); «Reverón», de Margot Benacerraf; «Phantom of the Paradise» de Brian De Palma.

Coneixedor de la teva altra vessant, la musical, en que es diferencia la narració musical de l’oral?

Bueno… hay quien dice que como cantante, soy un buen cuentacuentos, y que como cuentacuentos, soy un pésimo músico. Yo encuentro una gran similitud entre ambas formas. En las dos encuentro que la «improvisación», la recreación, son fundamentales. Sin embargo, y al mismo tiempo, siento en la música una matemática implacable de la que el cuento narrado huye (o debería huir).

I ja per acabar, vols fer-me alguna pregunta?

Pues sí, mira: ¿Qué significa para la sala infantil de la Biblioteca Josep Soler, de Gavà, la colaboración que realiza desde hace años con el Festival Munt de Mots?

[Jaume Vilarrubí] Doncs per nosaltres és un orgull poder col·laborar amb el festival. Sempre hem cregut que el nostre espai de narració oral, l’hora del conte i el Nascuts per llegir, són dues accions estratègiques que cal protegir i mimar tant pel seu potencial com a estimulador emocional, com a eina de comunicació, com a llaç generacional, com a transmissor de coneixement, en definitiva com a eina necessària per a tantes coses totes bones que no em puc imaginar les nostres biblioteques sense elles.

La nostra biblioteca pública ha de ser aquesta àgora igualitària que el ciutadà es mereix, propera i de qualitat. Creu-me Rubén quan et dic que no hi ha cap altre activitat tant rendible, amortitzada, i apassionada com aquesta. Que no es perdi mai la paraula.